UNA HISTÒRIA DE MÉS DE 400 MILIONS D’ANYS

HISTÒRIA GEOLÒGICA DE MENORCA

Tot i que les Illes Balears constitueixen un arxipèlag al bell mig de la Mediterrània occidental, la seva geologia ens explica un conjunt d’històries que ens permet associar el seu origen a la formació de les serralades Bètiques. Així, les illes constitueixen la prolongació d’aquesta serralada cap al mar, i en conseqüència, les vicissituds que ha patit Menorca al llarg de milions d’anys hi aniran lligades en molts aspectes. Tanmateix, i probablement pel fet de que Menorca ocupi la posició més marginal d’aquesta serra, les seves roques narren algunes peculiaritats que li confereixen una personalitat pròpia.

Si seguint la tònica marcada a les descripcions històriques explicam de més antics a més moderns els esdeveniments que han caracteritzat la història geològica de Menorca, caldrà que iniciem el nostre recorregut a Tirant. És aquí on localitzam les roques considerades com a les més antigues de les Illes Balears. La presència de fòssils de graptòlits (uns invertebrats colonials marins) a les seves roques va permetre determinar que es van sedimentar fa aproximadament 420 milions d’anys (Ma) (finals del Silurià - principis del Devonià) al fons del mar.

Aquestes roques van ser formades a partir d’allaus de sediments que des del continent arribaven a les grans profunditats marines en forma de corrents de terbolesa, és a dir, eren corrents d’aigua amb sediments en suspensió. Els allaus eren originats en àrees de fort pendent per efecte d’esllavissaments submarins, i anaven a morir a zones planeres (els fons abissals) on anaven perdent velocitat i dipositant el material en suspensió. Amb el pas del temps, aquests sediments dipositats al Devonià, s’anirien consolidant formant successions de capes de gresos i lloselles, entre els quals puntualment s’alternarien capes de roques calcàries.
 

A Tirant trobarem capes de gresos de gra fi, habitualment plegades, intercalades entre altres de llosella on es varen identificar fòssils de graptòlits.



A les acaballes del Devonià i a principis del període que el succeeix, el Carbonífer (fa uns 360 Ma), esdevindria una revolució que provocaria l’aparició d’uns nous mecanismes de sedimentació a la conca on s’estaven dipositant els materials que anaven formant la Menorca més antiga. Grans masses de sediments, on a diferència de les anteriors, dominava el sediment sobre l’aigua, i en ocasions carregades de coralls, es precipitarien lentament des de la plataforma continental fins a les grans profunditats marines on esdevindrien conglomerats.

Probablement, les caigudes d’aquests materials estaven relacionades amb terratrèmols, que a la vegada, podien estar associats a manifestacions volcàniques. Així, s’identifiquen roques volcàniques a prop dels conglomerats, juntament amb altres roques relacionades amb l’activitat volcànica, com són les radiolarites. Aquestes roques sedimenten quan no hi ha arribada de corrents de terbolesa, i es formen per la deposició, com si nevàs, de minúscules partícules corresponents a microorganismes pelàgics, és a dir, que viuen surant a la mar oberta. Binimel·là i cala Mica, i el seu entorn, esdevenen els millors indrets per observar aquestes particularitats de la geologia menorquina.
 

 

L’àrea compresa entre les platges de Ferragut i Pregonda representa una de les zones geològiques més interessants, sorprenents i a la vegada més complexes de Menorca.



La història geològica de Menorca continua al Carbonífer (entre fa uns 360 i 300 Ma) amb la sedimentació, novament, de corrents de terbolesa, però en les quals s’identifiquen sediments més grollers. Aquestes roques es concentren especialment a llevant de l’illa, de la Mola de Maó fins a Mongofre, i estan formades per estrats de llosella i gresos alternants i esporàdicament microconglomerats. A més, s’identifiquen nivells de conglomerats (per exemple a sa Mesquida i as Murtar) que inclouen còdols de roques molt variades: granítiques, metamòrfiques o volcàniques, les quals no localitzam a Menorca i que devien ocupar àrees que potser avui es troben davall la mar.

L’ambient de sedimentació propicia que els fòssils (exceptuant els conglomerats de la transició entre el Devonià i el Carbonífer) hi siguin escassos, tot i que es poden distingir, esporàdicament, trilobits o fragments vegetals arrossegats per les corrents de terbolesa. Resulten especialment interessants les traces de bioturbació fetes per organismes a les lloselles. Aquests éssers probablement no van fossilitzar, però la seva activitat ha quedat ‘impresa’ a les roques del Paleozoic menorquí, en moltes ocasions, amb un estat de conservació excel·lent.
 

A tocar del far de Favàritx ressalten els gresos ocres de gra gruixat i gran duresa; vora el mar, en primer pla, la llosella negra més tova presenta un relleu més planer.



Les roques del Devonià i el Carbonífer serien aixecades des de les grans profunditats marines fins a constituir grans serralades durant l’orogènia Herciniana. Les orogènies corresponen al conjunt de processos geològics que actuen durant milions d'anys i que tenen com a resultat la creació de les cadenes muntanyoses de la Terra originant, per tant, el relleu.
 

El plec de la punta de Mongofra es formà durant l’orogènia Herciniana, quan les roques del Paleozoic encara no s’havien consolidat completament.



Aquest esdeveniment es pot considerar el naixement d’una molt primitiva Menorca, que per primera vegada es situaria en terra emergida i que passaria a formar part del supercontinent anomenat Pangea, una colossal extensió terrestre on es concentraven totes les masses continentals de la Terra.

L'existència d'un continent únic i compacte, Pangea, envoltat d'un únic oceà, va produir un clima àrid en vastes extensions de l'interior del continent. Allà, la llunyania del mar creava condicions d'extrema aridesa amb oscil·lacions tèrmiques estacionals molt fortes i hi havia poca vegetació que protegís el sòl. En aquest ambient, es va desenvolupar una gran xarxa fluvial que erosionaven les serralades aixecades per l’orogènia, i que provocaria la sedimentació de les roques vermelles formades a continuació de les del Carbonífer. És a dir, de l’erosió de les roques fosques formades al Devonià i el Carbonífer s’originaren els sediments que formarien les roques vermelles.

Aquestes roques vermelles corresponen a conglomerats, gresos i argiles i llims sedimentats durant el Permià i el Triàsic inferior (fa aproximadament 250 Ma), característics del Pilar, la punta Roja d’Algairens o la penya de s’Indi, entre d’altres indrets. S’hi han identificat esporàdiques restes de fòssils de plantes, vertebrats i rastres; i cal destacar que les seves roques són travessades puntualment per dics de roques volcàniques.
 

 

Un dels elements més singulars del tram costaner de cala Pilar a punta Roja es relaciona amb uns dics de roques volcàniques que tallen les roques vermelles. Es troben força alterats i corresponen a una roca de composició basàltica, on el magma que els va originar es va refredar a l’interior de l’escorça terrestre.



A Menorca, la sedimentació fluvial de les roques vermelles seria interrompuda al Triàsic mitjà (fa uns 240 Ma) per una gran pujada del nivell del mar. Aquest fenomen provocaria la formació d’un mar somer, molt influenciat per les marees, i en conseqüència un canvi en la sedimentació que donaria lloc especialment a calcàries formades per la consolidació de fangs molt fins. Les condicions d’observació d’aquestes roques són especialment bones al Toro i a s’Arenal d’en Castell.

La formació de les roques del Triàsic a Menorca finalitza, fa 200 Ma, amb un descens del nivell del mar, una regressió marina, que sota un clima àrid provoca que Menorca quedi coberta per un seguit de llacunes amb influència marina. Així, al Triàsic superior Menorca formava part d’una plana continental en que hi havia grans llacunes salades o salobres. El clima hi devia ser àrid i la forta evaporació era el motiu de la concentració i precipitació de sals. D’aquest període en són representatives localitats com es Clot d’es Guix, ses Fontanelles o el Toro. Fa uns 200 Ma Pangea es començà a trencar i donà llocs a plaques tectòniques que lentament es van anar individualitzant, iniciant la coneguda com a deriva dels continents.
 

Les roques del Triàsic mitjà de s’Arenal d’en Castell es troben molt replegades tectònicament, constituint capes ondulades, especialment vistoses al promontori oest de la cala.



Aquest paisatge dominat per llacunes perduraria fins fa uns 180 milions d’anys, ja al Juràssic, on conjuntament amb el Cretaci inferior (fins fa uns 110 Ma) continuaria la sedimentació en un mar somer, influenciat per les marees, tot i que cal assenyalar que amb diverses interrupcions sedimentàries. Entre les roques del Juràssic dominen les dolomies amb laminacions associades a estromatòlits i amb fòssils, especialment de braquiòpodes, foraminífers i crinoïdeus. A les del Cretaci cal destacar l’abundància de fòssils, amb presència d’ammonits, equinoderms, gasteròpodes i bivalves. Aquestes roques que afloren, per exemple, a Cavalleria o a Fornells, també s’identifiquen a la regió de Migjorn per sota les roques del Miocè a punta Nati o al pont d’en Gil.

El període que compren el Cretaci superior i el Paleogen (entre ara fa 110 i 23 Ma) representa una incògnita en l’evolució geològica de Menorca, ja que no s’han identificat roques d’aquests períodes a l’illa, exceptuant els conglomerats del macar de sa Llosa que s’han associat a principis de l’Oligocè (fa 34 Ma). Es difícil pensar que durant tot aquest temps no es sedimentessin materials, pel que potser els sediments d’aquestes edats es varen dipositar en una àrea que avui es troba davall la mar, o bé l’erosió els va esborrar.
 

Els terrenys del macar de sa Llosa corresponen a una fossa tectònica; una àrea que es va enfonsar per l’acció d’unes falles que van originar una ampla zona deprimida. El terreny seria posteriorment emplenat per còdols transportats, des d’afloraments cretacis, per violents torrents en moments de fortes tempestes.



Cal assenyalar que aquesta “època de foscor” en el registre sedimentari de Menorca correspon a una etapa en que s’inicià l’activitat de l’orogènia Alpina. Aquests intensos moviments orogènics provocaren l’apropament d’Àfrica i Europa, separades fins al moment per un mar molt més extens que l’actual mediterrània, el Tetis. Així, a mesura que aquests continents s’acostaven, els sediments, que durant milions d’anys s’havien format i acumulat als fons de les conques marines mesozoiques, s’anaven transformant en roques i comprimint.

Com si es tractés d’un xoc a càmera lenta, la immensa força que empenyia aquests dos continents va provocar la deformació dels sediments del Mesozoic i del Cenozoic més antic, que ocupaven amplituds quilomètriques, el trencament de les roques més antigues i rígides que formaven el basament o sòcol de la conca sedimentària, i a la vegada l’apilament d’unes sobre les altres formant essencialment tres làmines encavalcants que superposen roques antigues sobre d’altres més modernes a la regió de Tramuntana.

Aquest procés culminà amb la sortida d’enormes masses rocoses del fons del mar, originant grans serralades muntanyoses com són, per exemple, les Bètiques. Les roques del macar de sa Llosa ens informen, que com a mínim (segurament seria abans), a principis de l’Oligocè (fa 34 Ma), Menorca ja estaria emergida i sotmesa a una intensa erosió.
 


L’encavalcament de cala Morts és un espectacular exemple de la superposició de les roques més antigues de la Menorca fosca per sobre de les més modernes de la Menorca vermella com a resultat de l’orogènia Alpina.



D’aquesta manera, els grans moviments provocaren l’aixecament de la Tramuntana de Menorca i més tard l’enfonsament de la part meridional (el Migjorn), el que va implicar que el mar que envoltava l’illa pogués envair zones que fins al moment es trobaven emergides. Així les coses, ja ben entrat el Miocè (sobre uns 15 Ma), l’àrea emergida de Menorca es limitava a la regió de Tramuntana (molt més extensa que l’actual), i la de Migjorn estava sent inundada pel mar.

En aquest mar hi convivien una enorme quantitat d’organismes (com per exemple algues, mol·luscs, equinoderms, coralls o peixos). Les onades, l’erosió produïda per organismes vius (bioerosió) i altres fenòmens, a poc a poc anaven transformant les closques i esquelets d’aquests organismes en arena, que finalment era dipositada al fons del mar. Aquesta arena es mesclava amb sediments procedents de l’erosió de les roques que formaven les muntanyes de la Tramuntana. Amb el pas del temps, aquesta barreja d’arenes s’acabaria consolidant i formant la roca que a les Illes Balears coneixem amb el nom de marès.

Tot i l’aparent homogeneïtat de la regió de Migjorn de Menorca, podem arribar a diferenciar-hi tres unitats geològiques. La més antiga està constituïda fonamentalment per conglomerats i gresos, probablement va ser sedimentada al Miocè inferior (al voltant de 20-15 Ma enrere) i es pot identificar amb claredat a cala Morell. La intermèdia, es diposità més tard, fa aproximadament 11 Ma i domina la major part d’aquesta regió de l’illa. Està constituïda principalment per marès, tot i que s’hi reconeixen altres roques, i va ser sedimentada en una àrea de rampa (una plataforma marina amb suau pendent constant), on proliferaren nombroses i variades formes de vida. Per sobre, la unitat més recent hauria estat depositada fa uns 7 Ma en un ambient d’esculls. Està formada per marès i calcàries (pedra viva) especialment amb coralls i nivells d’algues calcàries (rodòlits), que a l’incorporar carbonat de calci als seus teixits poden fossilitzar.

El canvi en la sedimentació, que significà el pas de la unitat intermèdia a la superior, es relaciona amb una variació de les condicions ecològiques, què, possiblement lligades a un increment de la temperatura (provocat per un canvi climàtic que passaria d’humit a àrid), significà una disminució de nutrients i per tant una alteració de la cadena tròfica. La disminució de nutrients a l’aigua va ser un factor essencial que va permetre el desenvolupament del complex escullós, al necessitar aquests per créixer un ambient d’aigües netes, clares i assolellades.
 

A s’Algar es poden identificar les unitats intermèdies i superiors del Miocè menorquí separades per una crosta de fosfat de coloracions ocràcies.



A finals del Miocè (fa aproximadament 6 Ma), l’estret de Gibraltar es va tancar provocant l’assecament de bona part de la Mediterrània, amb un descens del nivell del mar que va poder superar uns 1.200 m. Lògicament, aquest procés suposà un gran trasbals ecològic pels animals marins. A la vegada, les illes de la Mediterrània van quedar unides al continent, fet que propicià l’arribada de vertebrats procedents d’Europa i Àfrica.

Posteriorment, quan aquest mar es recuperà i les illes tornaren a quedar aïllades, els vertebrats van evolucionar en absència de depredadors donant lloc a una fauna pròpia de cada illa. A Menorca, cal destacar el conill gegant (Nuralagus rex), un conill molt gran de cap petit i extremitats curtes que arribava a pesar 14 kg, i el caprí Myotragus balearicus amb un aspecte força curiós, de talla reduïda, unes extremitats molt curtes i robustes, unes òrbites oculars molt centralitzades i una única dent incisiva.

La història geològica, lògicament, finalitza en el període en que ens trobem actualment, el Quaternari. El seu començament, fa 2,5 milions d’anys, coincideix amb l’inici de les glaciacions i l’aparició dels primers humans moderns. La congelació de part de l’aigua de la Terra durant les glaciacions, provocà el descens del nivell del mar i incrementà l’acció d’agents erosius que poc a poc conferirien l’aparença actual de Menorca.

Les roques del Quaternari (algunes podrien ser atribuïdes al Pliocè) són considerades poc importants a Menorca pel que fa a la seva extensió. La seva distribució és força irregular i es desenvolupen especialment vora la costa. Corresponen principalment a nivells d’arena arrabassada pel vent des dels fons marins i dipositades al litoral, en moments en que el nivell del mar era més baix que l’actual, constituint dunes i platges que amb el pas del temps han fossilitzat originant marès.
 

 

Dunes del Quaternari sota el far del cap de Cavalleria i en una antiga explotació costanera de marès al racó des Suros.


Els processos geològics continuen modelant el planeta, i en conseqüència Menorca, en l'actualitat. Són la base sobre la qual descansen els ecosistemes i, per tant, la geologia modela les condicions en què vivim i la diversitat geològica és, sens dubte, una de les claus de la conservació del planeta.



 
CIME Agència Menorca Reserva de Biosfera Ajuntament de Ferreries
Consell Insular de Menorca - Departament de Medi Ambient i Reserva de Biosfera